quinta-feira, outubro 11, 2007

Sari, somniador de mars


D’ençà que en Sindbad se’n va anar, el riu Iadid baixa trist i moix, abocant les seves llàgrimes tèrboles al mantell salat del golf. Se sent sol i repudiat, perquè ja no té a qui acompanyar amb la música de les seves aigües, abans fresques i enjogassades.
En Sari també el troba a faltar, però es va acostumant a la solitud, a quedar-se a la seva estora escalfat pels rajos prims del primer sol i a no haver de matinar per ser ben d’hora a la porta de la casa del vell mariner; a aquella hora primerenca en què l’ombra allargada del minaret de la mesquita recorre lleugera el moll ple de paneres, caixes i cistells dels més variats fruits del mar fins a cabussar-se àgil a les aigües tèbies com un peix volador.

5 comentários:

paideleo disse...

Vaia, vaia, agora tamén en catalán.

Martin disse...

E o que lle queda, ao Sari! Ten un mundo de travesías por facer. Tempo ao tempo.

X disse...

Parabéns atrasados polo seu aniversario, onte pasóuseme entrar para felicitalo, e por suposto, parabéns tamén polas singraduras de Sari.
Goce o que lle queda da trintena :D
Saúdos.

folerpa disse...

Grazas polos parabéns X.Como carafio o sabías?

Martin Pawley disse...

Anda! Pois parabéns tamén polo seu aniversario!